Fins aviat...

diumenge 25 de juliol de 2010

Fa poc més d'un mes vaig publicar un post en el que intuïa canvis a la meva vida. No sabia ben bé per què i tampoc sabia cap a on em podrien portar. Però era una intuïció ben forta. Aquests canvis van arribar massa d'hora, gairebé sense adonar-me'n i com si es tractés d'un autèntic huracà. La meva vida a nivell personal i professional ha fet un gir de 180 graus que em deixa amb la neguit de què és el que em depararà un futur, del que ara mateix no sé ser gaire optimista.

I dintre d'aquests canvis, avui es tanca una de les etapes més importants de la meva vida. D'aquelles que costarà oblidar. Tot final comporta un mal, un dolor, però també una enyorança del temps viscut. La vida de vegades no sembla ser tot lo justa que ens agradaria amb nosaltres. Però així és la vida... diuen. I també diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Massa portes s'estan tancat al meu pas i encara no trobo cap finestra oberta que m'ajudi a agafar aire. No puc evitar que la por i la incertesa s'hagi apoderat de mi pel fet que no sé si encara se'm tancarà alguna més, O, qui sap, si potser sóc jo mateix el que n'haurà de tancar alguna.

Estic cansat, molt cansat. Però, tot i així, em toca emprendre el vol novament. Però aquesta vegada tot sol (si és que no deixem mai de volar sols, malgrat tot...) per seguir buscant el meu propi pensament, feliç el meu propi món feliç que encara sento que no he trobat.

I tot aquesta situació, que de vegades sento que m'està superant, fa que avui mateix em plantegi tancar aquest blog. "Filosofia avui" va començar amb un objectiu que finalment s'ha esdevingut en un altre. I no tinc paraules per definir tot el que he viscut i m'ha aportat el món de la blogsfera. Diuen que tots el blogs són el reflex tàcit del seu autor; i avui per avui sento que poc més puc aportar en ell. 

Algun dia tornaré, almenys aquesta és la meva intenció, però segur que no serà ni amb aquest nom, ni amb aquesta imatge. I tampoc sé si serà d'aquí un mes, d'aquí sis o d'aquí un any... No amagaré que em fa pena, molta pena. Però ara mateix tinc la necessitat de tancara aquesta porta. 

Vull agraïr-vos a tots els blogaires i les blogaires que m'heu acompanyat durant tot aquest temps. Ha estat una experiència absolutament magnífica, enriquidora, i de la que em porto molt bons records. No deixaré, però, de passejar pels vostres blogs per seguir deixant el meu granet de sorra...

Això no és un adéu. És un fins aviat...

Cansat

dimarts 6 de juliol de 2010

Un pensament feliç

divendres 2 de juliol de 2010

Avui us explicaré un secret. 

Aquest marrec de la foto, tot just el dia que va néixer, ja se li començava a veure que gaire inconformista no era... El primer que va fer va ser negar-se, de bon principi, a sortir. I aquesta va ser la seva primera decisió presa de forma unilateral. Ell estava molt còmode a la panxa de la seva mare... I clar, haver de sortir i que, a sobre, li donessis una bona batucada al cul, doncs com que no... Es va resistir i molt; però finalment un tio amb bata blanca va ficar la mà i el va aconseguir treure. No va ser fàcil, però, perquè sempre explica que la mossegada que li va fotre, és per no oblidar-la mai... Jo el que crec, sincerament, és que més que mossegada, el que realment va fer va ser babejar-lo com podia. Però el cas és va venir al món en un dia com avui: un 2 de juliol.

Era un dilluns ben assolellat. Els pares i la seva germaneta, la Francina, com no podia ser d'una altre manera, festejaven com mai la seva arribada. La decisió del nom ja estava presa de feia temps. Es diria "Juan", com el seu avi per part de mare. Però a les poques hores, a alguna il·luminada se li va ocórrer entrar i dir: "Què guapo es el Juanito". I en un tres i no res, va deixar d'anomenar-se "Juan" per anomenar-se "Juanito" (hay que joderse!!). Però els problemes no acabaren aquí... El seu avi, com a bon murcià que era, no s'acostumava a dir "Juanito" i no li sortia un altre nom que no fos "Juanico". I a ell li feia una ràbia!! El renyava contínuament i li deia que no, que "Juanico" no, que "Juanito". Però el seu avi, que era especialista en fer-lo enrabiar, un dia li va dir que vale, que li diria acabant en "ito".... i li va dir "Paquito" (com el seu pare)... 

Però la història segueix. La seva mare, que tenia molt clar que es deia "Juanito", de tant en tant li deia Antonio (com el seu germà), i una tieta germana d'ella, "Pepe" (un altre germà). I a l'escola, només pel fet de tenir fama de ser un "cap quadrat" (ja veus tu!), li deien "Tele". I així va créixer, amb uns ulls ben vius i un somriure entremaliat,  però amb una crisi d'identitat pel fet de tenir més noms que el Froilan de todos los Santos, i de la que em sembla que encara no s'ha recuperat... 

Fins que li va sorgir un sentit comú (que encara no l'he sapigut trobar) i, sobretot, el "ramalazo" catalanista. Va prendre la firme dicisió d'anomenar-se com ell realment volia: "Joan". . I així va ser, va anar al jutjat i se'l va traduïr. Ara si algú el crida com a Juan o Juanito o qualsevol dels altres dissimula i canta... ;P 

Ara, però, li agrada fer una excepció. Només deixa que li anomenin d'una forma diferent a tots aquells i totes aquelles que pertanyen a un lloc molt especial per a ell. I és quan es deixa anomenar, simplement, "joanfer"...

En Joan o en joanfer, com més us agradi, fa anys que es nega seguir complint anys. I el cas és que, en el fons, segueix tenint el seu propi pensament feliç, que no és un altre que el mantenir-se sempre en una "eterna joventut" i seguir fent camí per fer-se un lloc en un món tan complicat i trobar, així, el sentit de la seva existència i la veritable felicitat...

Aprendre

dimarts 22 de juny de 2010

Després d'un temps, un aprèn la subtil diferència

entre sostenir una mà i encadenar un ànima.

I un aprèn que l'amor no significa ficar-se al llit 

i una companyia no significa seguretat.

I un comença a aprendre... 

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, 

i un comença a acceptar les seves derrotes amb el cap alt i els ulls oberts.

I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui, 

perquè el terreny de matí és massa insegur per a plans... 

i els futurs tenen una forma de caure en la meitat. 

I després d'un temps un aprèn que si és massa, fins a la calor del sol crema. 

Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima, 

en lloc d'esperar que algú li porti flors. 

I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort, que un realment val, 

i un aprèn i aprèn... i amb cada dia un aprèn. 

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t'oferix un bon futur,

significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat. 

Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te amb els teus defectes, 

sense pretendre canviar-te, pot brindar-te tota la felicitat que desitges. 

Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquesta persona 

només per acompanyar la teva solitud, 

irremediablement acabaràs no desitjant tornar-la a veure. 

Amb el temps entens que els veritables amics són contats, 

i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà envoltat només d'amistats falses. 

Amb el temps aprens que les paraules fetes en un moment d'ira

poden seguir llastimant a qui vas ferir durant tota la vida. 

Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa, 

però perdonar és només d'ànimes grans. 

Amb el temps comprens que si has ferit a un amic durament, 

molt probablement l'amistat mai tornarà a ser igual. 

Amb el temps t'adónes que encara que siguis feliç amb els teus amics, 

algun dia ploraràs per aquells que vas deixar anar. 

Amb el temps t'adónes que cada experiència viscuda amb cada persona és irrepetible. 

Amb el temps t'adónes que el que humilia o menysprea a un ésser humà, 

tard o d'hora sofrirà les mateixes humiliacions o menyspreus multiplicats al quadrat. 

Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l'avui, 

perquè el terreny del matí és massa incert per a fer plans. 

Amb el temps comprens que apressar les coses o forçar-les que passin 

ocasionarà que al final no siguin com esperaves. 

Amb el temps t'adones que en realitat el millor no era el futur, 

sinó el moment que estaves vivint just en aquest instant. 

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç 

amb els que estan al teu costat, 

enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu 

i ara s'han marxat. 

Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, 

dir que estimes, dir que estranyes, dir que necessites, dir que vols ser amic, 

davant una tomba, ja no té cap sentit.

Però desafortunadament, solament amb el temps... 

Jorge Luis Borges

Reflexions

dissabte 19 de juny de 2010

Avui m'he aixecat especialment reflexiu. Sempre per aquestes dates tinc una certa tendència a mirar enrere i fer balanç de com ha anat el curs, com ha anat l'any a nivell personal... A més, venen uns dies també que poden arribar a ser difícils: tancament de curs, memòries, el comiat de l'alumnat que marxa de l'escola i també l'arribada d'unes vacances que, contràriament a com me les havia planificat, es presenten amb massa temps lliure. I no sé si m'interessa tenir massa temps lliure. Tot un munt de neguits afegits als que vas arrossegant dia rere dia i que fa que, de vegades, no siguis capaç de suportar-te ni tu mateix.

I m'adono que, a trets generals, i a diferència d'anys anteriors, no ha estat un any especialment bo anímicament parlant. No vaig començar bé i tampoc sembla que l'acabament d'aquest pugui tenir millor pinta. I no dic que no m'hagin passat coses bones, ni viscut experiències positives, ni conegut gent que m'aporti. Però sí és cert que la sort, el ànims, no han estat els meus millors aliats.

N'hi ha que diuen que penso molt; massa. I probablement sigui així. Sóc una persona molt exigent amb mi mateix i això fa que pensi i repensi tot el que faig, tot el que penso, tot el que sóc.... Però si haguéssim de fer una fusió entre la teoria cartesiana i la lògica aristotèlica, podríem dir que, si Descartes deia que pensar és existir, podríem deduir, d'una forma lògica, que si penso massa, també existiré massa. Serà això, que existeixo massa...

Tinc la sensació que venen èpoques de canvis. Algunes, perquè tinc la necessitat de fer-les; d'altres, no dependeran exclusivament de mi. No sé tampoc si serà un canvi de rumb, o simplement un canvi de marxa per seguir fent camí sense la necessitat d'anar contínuament a ralentí. Inclús aquest blog sembla com si em demanés canvis, renovacions d'idees, aportacions més originals, més pròpies, abans de no caure en l'abisme i acabar tancant-lo.

Tot és començar, diuen. És curiós que en el post d'homenatge a Saramago que vaig fer ahir, i mentre l'escrivia, com una frase, una simple frase, em va fer pensar tant i tant... "Començar pel principi!". La reflexió posterior em va semblar extraordinària. Com si fos tan fàcil saber o no quin és el principi de les coses, dels canvis, de la vida... Normalment sabem quins són els finals, perquè els vivim. De vegades, inclús, els podem intuir. Però el principi? El principi de què, si no sabem el que ens depararà? I si, a més, entenem que hi ha múltiples principis per començar alguna cosa, com sabem que el principi que nosaltres escollim és el correcte?

Davant d'aquesta qüestió, n'hi ha que ho tenen molt més clar: "Començar és continuar un final".

Saramago deixa la caverna

divendres 18 de juny de 2010

Avui ens ha deixat, als 87 anys, José Saramago. Premi Nobel de Literatura 1998 per la seva obra "La caverna", l'escriptor d'ulls tristos i semblant seriós, però amb les idees clares, ha deixat un llegat literari impregnat de compromís i de lluita per una societat més igualitària i més justa, i que va saber transmetre com ningú en cadascuna de les seves obres.

Aquí us deixo un fragment de l'obra que li va valer el Premi Nobel:

"Autoritàries, paralitzants, circulars, de vegades el·líptiques, les frases d'efecte, també jocosament anomenades "llavors d'or". Són una plaga maligna de les pitjors que puguin assolar el món. 

Diem als confusos, "coneix-te a tu mateix!", com si conèixer-se a un mateix no fos la cinquena i més dificultosa operació de les aritmètiques humanes. Diem als bucòlics, "voler és poder!", com si les realitats atroces del món no es divertissin invertint tots els dies la posició relativa dels verbs. Diem als indecisos, "començar pel principi!", com si aquest principi fos la punta sempre visible d'un fil mal enrotllat del que amb només estirar i seguir estirant per arribar a l'altra punta, la del final, i com si, entre la primera i la segona, haguéssim tingut en les mans un fil llis i continu del que no ha calgut desfer nusos ni desembolicar embulls, cosa impossible en la vida dels cabdells i, si una altra frase d'efecte és permesa, en els cabdells de la vida. 

Marta va dir al pare, "comencem pel principi!", i semblava que només faltava que l'un i l'altre s'asseguessin davant del tauler per a modelar ninots amb uns dits sobtadament àgils i exactes, amb l'antiga habilitat recuperada d'una llarga letargia. Pur engany d'innocents i desprevinguts, el principi mai ha estat la punta nítida i precisa d'un fil, el principi és un procés lentíssim, demorat, que exigeix temps i paciència per a percebre en quina adreça vol anar, que tempteja el camí com un cec, el principi és només el principi, allò fet val tant com res."

Va de mestres...

dilluns 14 de juny de 2010

En el meu post nº 100 no hi podia faltar un cita del gran mestre Borges, ni la cançó dels mestres dels mestres...

"...Amb el temps t'adones que, en realitat, el millor no era el futur, 

sinó el moment que estaves vivint en aquest instant.

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que estan al teu costat, 

enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu i ara han marxat...".

(Jorge Luis Borges)